Lectura dels divendres: El bosc i la casa

 

 El bosc i la casa

de Joaquim Espinós

El bosc i la casa és un diari literari que posa en escena una sèrie de recursos –la reflexió assagística, l’apunt de lectures i visionats, la descripció paisatgística, les memòries, la confessió, la narració, la crònica de viatges, etcètera– amb la voluntat de deixar constància de la mirada de l’autor en un espai i un temps concrets: la ciutat d’Alacant, hàbitat de la seua vida adulta, i el poble de Benilloba, localització de la seua infantesa, durant les dues primeres dècades del segle XXI.

Així, Joaquim Espinós, l’autor, ens mostra el seu món, entre la ciutat i el poble, per a oferir una mirada lúcida i personal sobre la realitat. Està compost per dues parts ben diferenciades: en la primera part del dietari (p. 7-121), l’acompanyem en l’escriptura d’una novel·la, en el joc sempre atractiu de la literatura sobre la literatura. En canvi, en la segona part (p. 125-177) trobem l’impacte de la pandèmia de la COVID-19 que esdevé el detonant d’unes reflexions imprevistes, però sòlides i plenes d’humanitat.

Una mostra de reflexió assagística és el següent:

«La silueta d’una muntanya, d’uns arbres, d’unes cases, s’acaba convertint en part indestriable de la nostra intimitat. Al llarg dels anys els ulls s’acostumen a la seua presència, i la seua imatge convoca el record dels moments viscuts en la seua companyia. Nosaltres passem i el paisatge resta, com a testimoni del nostre camí per la vida. El mateix paisatge que va acollir els nostres avantpassats, ens ha acollit a nosaltres i acollirà els que vinguen darrere» (Espinós, 2020, p. 12).

És a dir, aspectes com: l’orografia, la vegetació i les edificacions acaben sent una part més de l’individu i del nostre interior. I aquests elements fan de catapulta i de projector de les vivències viscudes. Per una banda, fa palés la immortalitat i la grandesa del paisatge i, per una altra, la fugacitat i la petitesa de la vida. I, per acabar, fa referència al fet que és un espai cíclic entre les generacions, la qual cosa explica la gran connexió que l’autor té en la seua terra; Benilloba.

Cal dir que el protagonista d’aquest diari és una bèstia literària, ja que és un gran lector i consumidor de literatura. És clar que té molt a veure amb el fet que és professor de literatura contemporània en la Universitat d’Alacant. Llavors, durant la lectura és molt freqüent que faça apuntacions de les seues lectures. Com ara:

«Joan Todó l’encerta quan afirma, en L’horitzó primer, que tornar al poble és impossible. Ni tu eres el mateix, ni tampoc la gent que hi viu: «aquelles aigües cristal·lines no tornaran mai més». (Espinós, 2020, p. 12).

En conclusió, aquest diari fa un repàs per l’orografia de l’autor des de la seua infància, viscuda a Benilloba –al poble–, fins a la vida adulta que implica el gran salt a la ciutat. Cal assenyalar que aquesta obra es caracteritza per ser heterogènia, tant és així que et pot estar parlant de la seua vida familiar, íntima, de les seues lectures i referències literàries, de la seua passió i del seu grandíssim coneixement pel cine, però també de: les sèries, les velles històries i anècdotes de poble, del seu arrelament a Benilloba i un gran etcètera.